LA TARDOR NO ARRIBA MAI

Dos pisos, una cel·la, una furgoneta, nou personatges i més de dos anys de les seves vides. Un grup d’activistes es troben amb la necessitat d’emprendre el camí de la violència.

És legítima aquesta decisió? Estan preparades? Quins límits els obligarà a confrontar? Tot està permès en la recerca d’un objectiu? La seva vida ja no serà la seva vida i hauran de decidir quin tipus de persones volen ser. Quin tipus d’humanitat volem ser.

Elles no són de les que es lamenten i observen com la ferida sagna i es fa cada vegada més fonda. Elles no són de les que es deixen mullar per la tempesta, plantant els peus a terra, sense buscar cobert, per a, després, queixar-se que l’aigua les ha calat fins als ossos. Elles no són de les que els ha vingut tot donat i ara no saben com conquerir tot allò que els ha estat arrabassat. Elles són de les que s’empassen la por. De les que s’embruten les mans. De les que criden per ser sentides. I miren als ulls al present, sabent-lo seu. I tu… Tu de quines ets? T’ho has preguntat mai?