GOYO JIMENEZ

Com podríem resumir un espectacle com Misery Class? I el que resulta més complicat… Com podríem fer-ho en menys de 350 paraules considerant, d'una banda, l'àmplia quantitat d'assumptes i matèries de l'actualitat als quals es passa revista en aquest xou i, per l'altre, la psicòtica propensió a divagar de Goyo Jiménez?

Bé… Per a començar, podríem no utilitzar el plural podríem, tenint en compte que aquesta sinopsi l'està redactant una única persona. És a dir, jo. És a dir, Goyo Jiménez. Sí, la mateixa persona de la qual acabes de dir que té “psicòtica propensió a divagar” i que, per tant, està llegint el que escrius, majete. Però, mira, potser has donat amb la clau i sigui això el que de veritat caldria ressaltar a l'hora de resumir Misery Class. Podríem assenyalar que aquest nou espectacle de Goyo Jiménez sorgeix des de la seva visió del món com a PERSONA i no com a PERSONATGE. Perquè sí, amigues i amics: Enlluernats per l'immens artista i creador del que tots gaudim fins a l'èxtasi, encegats pel desbordant geni de l'escena que celebrem amb gojosos vítores, ens oblidem moltes vegades que, a l'interior de Goyo Jiménez, és a dir, al meu interior, habita una PERSONA, és a dir, jo. Una persona senzilla, a més. Que contempla el sorprenent panorama dels nostres temps amb la mateixa sorpresa i desconcert que la majoria de les altres PERSONES, però que ofereix enginyoses i hilarants solucions que ens ajudaran a mirar al futur amb optimisme. Una persona empàtica, que es posa en la pell dels altres amb la major humilitat, respectant i considerat a tots per igual, fins i tot als que són menys. Que vindrien a ser la major part. Un dels nostres, anem. Algú com qualsevol, com tu o com jo. Bé, com jo no. Que jo soc diferent. És a dir, Goyo Jiménez, vull dir. I és que sempre hi ha hagut classes, criatura.