COM ES MOREN ELS OCELLS

L’Eugeni dorm a casa de l’Abel, un noi a qui ha conegut aquesta mateixa nit. Quan fa poc que ha aconseguit adormir-se li sona el telèfon. Surt al menjador per agafar-lo, en un pis estrany que no coneix. En despenjar la seva tieta, la Carme, una dona amb un fort accent del Delta, li diu que la seva mare s’ha mort. Uns dies després l’Eugeni surt del tanatori amb les cendres de la seva mare. Camina per la ciutat fins a arribar al seu pis de Gràcia, on viu sol. Allà, assegut al sofà amb les cendres de la seva mare al davant, és quan se n’adona. L’Eugeni s’adona que un dia es morirà ell també. Aquest fet porta l’Eugeni a un viatge interior en el qual aprendrà a conviure amb la soledat i amb la por, a entendre el seu lloc al món i a acceptar totes les decisions que l’han dut fins aquí. L’Eugeni s’adona que necessita entendre’s, a ell i a les seves pors, i que no serà fins que això passi que podrà prendre una decisió sobre un fet que ara el preocupa: què fer amb les cendres de la seva mare. Finalment, l’Eugeni torna al Delta, al lloc on va néixer la seva mare, i s’endinsa de nit a l’Illa de Buda. Seu damunt la d’una i espera que es faci de dia amb les cendres de la seva mare dins una urna que ja té mig oberta. Tot això l’Eugeni li explica al públic des de l’escenari, compartint amb ells un ara i aquí que crea una sensació de foc i comunitat. Perquè és l’Eugeni qui ha decidit explicar ell mateix aquesta història i ha decidit fer-ho així.